Perros (Rosa Montero) - Gossos (I) (Miguel Pérez Capella) - A propòsit dels gossos (Pere Inglès) - ¿Perros asesinos o dueños desalmados? (Fabienne Tremblé) -Pàgina Inicial

EL DIARI D’UN GOS

(Anònim)

Quan algú decideixi tenir un gos cal que pensi que ha d’ésser PER SEMPRE.
La solució no és deixar un gos al carrer, sinó educar-lo.
No converteixi’s en problema una grata companyia.
Ajuda a despertar la consciència de la gent i així poder acabar amb el problema dels gossos de carrer.

1a. setmana.
Avui he complert una setmana de vida. Quina alegria haver arribat a aquest món!

1er mes.
La meva mare té cura de mi molt bé. És una mare exemplar.

2 mesos.
Avui m’han separat de la meva mare. Ella estava molt inquieta i amb els seus ulls em va dir adéu. Espero que la meva nova "família humana" tinguin cura de mi tant bé com ella ho ha fet.

4 mesos.
He crescut ràpid. Tot em crida l’atenció. Hi ha varis nens a la casa que per a mi són com "germanets". Som molt inquiets, ells m’agafen la cua i jo els mossego jugant.

5 mesos.
Avui m’han renyat. La meva mestressa s’ha empipat per que m’he fet "pipí" dintre de la casa, però mai m’havien dit on l’he de fer. A més, dormo en un traster. Ja no m’aguanten!

8 mesos.
Sóc un gos feliç. Tinc l’escalfor de la llar. Em sento tant segur, tant protegit.
Crec que la meva família humana m’estima i em consent molt. Quant estan menjant em conviden. El pati és per a mi sol i m’ho passo molt bé gratant el terra com feien els meus avantpassats els llops per amagar menjar.
Mai m’eduquen. Deu d’estar bé tot allò que faig.

12 mesos.
Avui he complert un any. Sóc un gos adult. Els meus amos diuen que he crescut més del que ells pensaven. Què orgullosos deuen estar de mi!.

13 mesos.
Què malament m’he sentit avui. El meu "germanet" m’ha agafat la pilota. Jo mai toco les seves joguines. Així que li he tret. Però les meves mandíbules s’han fet molt fortes i li he fet mal sense voler. Desprès de l’ensurt, m’han encadenat, casi sense poder-me moure.
Diuen que em tindran en observació i que sóc un ingrat. No entenc res del que passa.

15 mesos.
Ja res és igual... visc al terrat. Em sento molt sol... la meva família ja no m’estima. A vegades se’ls oblida que tinc fam i set.
Quan plou no tinc sostre on soplujar-me.

16 mesos.
Avui m’han baixat del terrat. He pensat que la meva família m’havia perdonat. M’he posat tant content que donava salts d’alegria... La meva cua no parava de moure’s. I a més a més, em porten amb ells de passeig. Ens enfilem cap a la carretera i de cop s’aturen. Obren la porta i jo vaig baixar feliç creient que faríem el nostre "dia de camp a l’aire lliure".
No comprenc per què però van tancar la porta de cop i van marxar. “Escolteu, espereu!" –vaig bordar, “us oblideu de mi!”.
Vaig córrer al darrera del cotxe amb totes les meves forces. La meva angoixa era tan gran que casi em desmaiava i ells no s’aturaven: M’havien oblidat.

17 mesos.
He tractat inútilment de cercar el camí de retorn a casa.
Em sento i estic perdut. Fent camí trobo gent de bon cor que em mira amb tristesa i em dona alguna cosa per menjar. Jo els hi agraeixo amb la meva mirada i, des del fons, amb la meva ànima.
Jo voldria que m’adoptessin i seria lleial com ningú. Però sols diuen: "pobre gosset, s’haurà perdut”.

18 mesos.
L’altre dia vaig passar per davant d’una escola i vaig veure molts nens joves com els meus "germanets". Em vaig apropar i, un grup d’ells, rient-se, em van apedregar "a veure qui tenia millor punteria".
Una d’aquestes pedres em va tocar a l’ull des d’aleshores no hi veig res amb ell.

19 mesos.
Sembla mentida, quan tenia millor aspecte es compadien més de mi. Ara ja estic molt prim, el meu aspecte ha canviat. Vaig perdre el meu ull i la gent em treu a cops d’escombra quan pretenc estirar-me en una petita ombra.

20 mesos.
Casi no puc moure’m. Avui, al tractar de creuar el carrer per on passen els cotxes, un em va atropellar. Malferit a la cuneta, mai oblidaré la mirada de satisfacció del conductor, que fins i tot va girar el volant per donar-me de ple.
Tant de bo m’hagués matat, però només em va dislocar el maluc. El dolor és terrible, les meves potes del darrera no em responen i amb dificultats m’he arrossegat cap a l’herba del costat del camí.
Porto 10 dies sota el sol, la pluja, el fred, sense menjar. Ja no em puc moure. El dolor és insuportable. Em sento molt malament. M’he quedat en un lloc humit i sembla que fins i tot el meu pèl està caient. Alguna gent passa i ni em veu. Altres diuen: "No t’apropis".
Ja casi estic inconscient, però alguna força estranya m’ha fe obrir els ulls. La dolcesa de la seva veu m’ha fet reaccionar. "Pobre gosset, mira com t’han deixa’t" -deia. Al costat d’ella venia un senyor de bata blanca, va començar a tocar-me i digué: "Ho sento senyora, però aquest gos ja no té remei, és millor que deixi de sofrir." A la gentil dama li sortiren les llàgrimes i va assentir.
Com vaig poder, vaig moure la cua i la vaig mirar agraint-li que m’ajudés a descansar.
Només vaig sentir la punxada de la injecció i em vaig adormir per sempre, pensant en per què vaig tenir que néixer si ningú em volia.

Quan algú decideixi tenir un gos cal que pensi que ha d’ésser PER SEMPRE.
La solució no es deixar un gos al carrer, sinó educar-lo.
No converteixi’s en problema una grata companyia.
Ajuda a despertar la consciència de la gent i així poder acabar amb el problema dels gossos de carrer.